Quan la superfície d'una peça ceràmica s'aixeca en escates o en illes, és fàcil pensar primer en un consolidant. És un error de plantejament: consolidar i tornar a enganxar són dues operacions diferents, que responen a dues fallades diferents i que es fan amb materials diferents o, quan el material és el mateix, a concentracions molt diferents.
Costa, Leal, Mimoso i Pereira ho deixen escrit per a la rajola: la consolidació en massa d'un cos ceràmic «requereix solucions i productes diferents dels que es fan servir com a adhesius per reparar la unió vidrat-bescuit» (Materiales de Construcción, 2017).
Aquesta guia està feta amb la literatura de Conservació-Restauració (C&R) i amb les fitxes tècniques dels fabricants. No substitueix veure la peça: tot es prova abans en una zona oculta.
Dues fallades diferents, dues operacions
| Consolidar | Tornar a enganxar (readherir) | |
|---|---|---|
| Què ha fallat | La cohesió: el material es disgrega, està pulverulent, perd gra | L'adhesió: la capa és sencera, però separada del que té a sota |
| Com es veu | Pols en fregar, superfície que es desfà | Vores aixecades, ombra sota la capa amb llum rasant, illes que es mouen |
| Què es busca | Un producte de baixa viscositat que penetri en els porus i retorni la cohesió | Un adhesiu que s'introdueix sota la vora, a la interfície, i uneix capa i suport |
| On actua | Dins del material | Entre la capa i el seu suport |
La diferència general entre descohesió i desadhesió està desenvolupada a la nostra guia Consolidant per a restauració: quin triar. En ceràmica vidrada té una particularitat: les dues coses es poden donar alhora. Mimoso i Esteves, estudiant rajoles, distingeixen l'escata que se separa neta per la interfície de la que arrossega una làmina del cos ceràmic enganxada al revers (Conservar Património, 2016). En el segon cas el cos de sota també està debilitat, i calen les dues operacions. Per això el revers d'una escata caiguda, mirat amb lupa, és una de les primeres coses que convé guardar.
Per què un consolidant no torna a enganxar una escata
El silicat d'etil
El silicat d'etil (tetraetoxisilà, TEOS) té un ús documentat per consolidar cossos petris i ceràmics porosos i disgregats: penetra i diposita sílice dins dels porus. Per a una escata aixecada té un límit físic: el seu gel no fa pont en buits de més d'uns 50 µm (micròmetres), segons recull la monografia del Getty Conservation Institute (GCI) sobre els alcoxisilans (Wheeler 2005, citant Wendler 1999). En la mateixa obra es documenten escates que, després del tractament amb silicat, van quedar sòlides però no ben adherides a la pedra.
A més, les fitxes tècniques dels silicats d'etil comercials revisades[1][2][3] l'indiquen per a suports minerals absorbents, i els tractaments amb sol-gel de silici no són reversibles (Chapman i Mason, Journal of the American Institute for Conservation, 2003).
Un matís que no s'amaga: en provetes de laboratori de terracota amb engalba i vidrat, cuites cap als 950 °C, impregnar amb un silicat d'etil elastificat va augmentar l'adhesió entre vidrat i engalba; l'autor conclou que totes les solucions que va provar, acríliques incloses, la milloren (D'ham, HAWK Hildesheim, 2003). És una interfície debilitada en un suport porós, no una escata ja separada amb un buit a sota.
La sílice col·loidal
És un altre producte, encara que es confongui amb l'anterior: una dispersió en aigua de nanopartícules de sílice. La fitxa tècnica d'una de les comercials (sílice al 30 %, pH entre 9,8 i 10,4) declara que la seva capacitat de penetració és reduïda respecte al silicat d'etil. En un assaig de laboratori sobre ceràmica arqueològica, aplicada pura va deixar una capa residual transparent amb un cert clivellament i va enfosquir la superfície, amb una diferència de color (ΔE) de 9,2 (Braco, treball de final de màster, Universitat Politècnica de València, 2019).
La resina acrílica molt diluïda
Aquí el material serveix; el que falla és la concentració. Chapman i Mason ho resumeixen sense embuts: amb una concentració massa baixa, «la resina no té força adhesiva». Una solució pensada per impregnar no és un adhesiu.
Paraloid B-72: a quina concentració consolidar i a quina enganxar
El Paraloid B-72, copolímer de metacrilat d'etil i acrilat de metil, apareix en molts dels casos de ceràmica publicats, i en diversos per a les dues operacions alhora, a concentracions diferents. Aquestes són les xifres publicades, amb la seva font:
| Operació | Concentració de B-72 | Dissolvent | Font |
|---|---|---|---|
| Consolidar maó vidrat: primer les zones friables, després el maó sencer | 1,5-3 %, després 3-5 % | Acetona:etanol 1:1 (per al 3-5 % no s'indica) | Whyte, Muros i Barack 2004 |
| Consolidar la delaminació de rajoles, amb micropipeta fins a saturar l'obertura | 5 % | Acetona:etanol 70:30 | Laanbroek, Manshanden i Overhoff 2012 |
| Segellar fissures fines per capil·laritat | ~10 % o menys | — | Fitxa d'ús de Preservation Equipment |
| Emprimar les vores en ceràmica porosa abans d'enganxar | 5-10 % p/v | Acetona | Koob 2018 |
| Tornar a enganxar escates d'esmalt | 20 % | Acetona | Laanbroek, Manshanden i Overhoff 2012 |
| Tornar a enganxar fragments del bescuit | 50 % | Acetona | Laanbroek, Manshanden i Overhoff 2012 |
| Adhesiu de tub preparat al taller | ~48 % p/v (per a vidre) i ~55,5 % p/v (per a pisa porosa) | Acetona | Koob 2018 |
p/v: grams de resina per cada 100 ml de dissolució.
Tres indicacions de Koob (AIC Objects Specialty Group, Postprints 25, 2018) que convé tenir presents:
- En ceràmica porosa, primer s'emprima. La pisa, la terracota i la ceràmica de baixa temperatura necessiten que les vores se segellin abans d'aplicar l'adhesiu, perquè aquest retingui el dissolvent prou temps per fer presa. El vidre i la porcellana d'alta temperatura no necessiten preparació.
- La injecció que avança per capil·laritat només funciona en materials no porosos, com el vidre i la porcellana.
- Si s'afegeix etanol a l'acetona per frenar-ne l'evaporació (Koob ho proposa per a condicions de calor), entre el 5 i el 15 % en volum, i no pas més: per sobre, l'etanol, molt higroscòpic, arrossega aigua a la barreja.
I una advertència sobre el dissolvent sota una escata, on la superfície d'evaporació és molt petita respecte al volum: amb dissolvents lents, el dissolvent queda retingut i la presa s'allarga (De Henau 1996, recollit per Chapman i Mason 2003).
La preparació general del B-72 és a la nostra guia del Paraloid B-72.
Com s'ha resolt en obra: casos de museu
- En un plafó de rajoles del Nederlands Tegelmuseum (Otterlo), el 2012, es va dessalar durant dues setmanes i després es va consolidar la delaminació amb B-72 al 5 % en acetona i etanol, aplicat diverses vegades amb micropipeta; les escates de vidrat es van tornar a enganxar amb B-72 al 20 % en acetona, i els fragments del bescuit, al 50 %. El tractament es va acabar; una rajola que ja s'havia mullat abans de consolidar-ne el vidrat fràgil es va dessalar a part, amb el vidrat cap amunt, per reduir els danys (Laanbroek, Manshanden i Overhoff 2012).
- En els maons vidrats assiris de l'Oriental Institute de Chicago, a partir del 2002, les escates d'esmalt es van «embastar» al seu lloc amb B-72 en tub i les zones friables es van consolidar a part amb B-72 diluït; a continuació, els maons es van consolidar diverses vegades i, després de cada aplicació, es van ficar en bosses de polietilè per frenar l'evaporació. La façana es va tornar a muntar (Whyte, Muros i Barack, AIC OSG Postprints 11, 2004).
- En el mural de gres esmaltat de Joan Miró i Josep Llorens Artigas de l'aeroport de Barcelona, el 2005, a l'exterior, les escates d'esmalt es van consolidar amb Paraloid B-44 al 20 % en acetona, es va retirar un vernís de poliuretà que es pelava i es va decidir no tornar a envernissar el gres. Es van recuperar el color i la superfície; no hi ha seguiment publicat (Gall Ortlik, UNICUM, 2006).
- En l'escultura de gres esmaltat Textured Dog de la Silpakorn University (Bangkok), cuita cap als 1100 °C i amb més de deu anys a l'exterior, l'esmalt que s'aixecava es va readherir amb B-72 diluït en acetona, aplicat amb pinzell fi o microxeringa a la vora perquè entrés sota l'escata, en dues mans. La superfície va quedar estable en acabar; és una tesina de màster i no hi ha seguiment (Mukherjee 2025).
- En la lluneta de Luca della Robbia d'Urbino, l'Opificio delle Pietre Dure (OPD) de Florència va readherir l'esmalt aixecat per sals amb un sol-gel de sílice. No se'n va mesurar l'adherència, i al microscopi la pel·lícula de sílice cobreix l'esmalt original. El suport és terracota porosa (Afra i altres, AIC OSG Postprints 29, 2022).
- En unes esfinxs de jardí de terracota amb engalba del museu d'Amiens, es van fer servir tres materials per a tres problemes: silicat d'etil a les zones pulverulentes, una dispersió acrílica injectada amb catèter als buits entre làmines i una resina acrílica carregada amb microbalons als buits grans. L'autora anota que la consolidació no arribava a omplir els buits entre làmines. Les peces ja no van tornar a l'exterior (Vétillard, CeROArt, 2012).
Cap d'aquests casos no publica un seguiment de la unió a mitjà termini.
Abans de triar material: cinc preguntes sobre la peça
- Hi ha un buit sota la capa, o la capa es desfà? La llum rasant i la lupa ho distingeixen: ombra i vora aixecada, o pols i gra solt. És el que decideix si s'enganxa, es consolida o les dues coses.
- Què és la capa? Esmalt, engalba o un acabat aplicat en fred després de la cocció: els acabats no cuits sobre ceràmica existeixen (National Park Service, Museum Handbook, apèndix P). Un acabat orgànic es pot reblanir o dissoldre amb acetona, així que qualsevol dissolvent es prova primer en un punt amagat.
- Hi ha sals? En ceràmica vidrada, les sals es poden dipositar entre el vidrat i el cos i, si no s'eliminen, el vidrat es pot desprendre (Hamilton, Texas A&M University, 1999). Si la peça no aguanta el rentatge, el que es mou s'assegura abans de mullar i es dessala després. Per comprovar-les, la conductivitat de l'aigua desionitzada en contacte amb la superfície és una prova puntual (Frame, Segalman i White 2007); les tires de clorurs comercials no llegeixen per sota de 500 ppm (parts per milió), i un negatiu no prova l'absència (Skipper i Rubinstein 2018).
- Interior o exterior? La temperatura de transició vítria (Tg) del B-72 és de 37-41 °C (Podany i altres, JAIC, 2001), i Koob 2018 no el recomana a l'exterior ni per sobre de 50 °C. La resina es tria segons la temperatura que hagi de suportar la superfície; en els casos d'exterior revisats es va optar per una resina de Tg més alta o per portar la peça a cobert.
- Té un tractament anterior? El B-72 es dissol en acetona i en etanol i és insoluble en white spirit (fitxa d'ús de Preservation Equipment). Un bastonet de cotó amb essència de petroli inodora i un altre amb acetona, fets rodar sense fregar en una zona amagada, ajuden a saber què hi ha a sobre abans d'afegir-hi res.
Protegir la superfície mentre es treballa
Quan hi ha escates, aplicar un consolidant a tota la superfície pot desprendre fragments. La pràctica documentada és assegurar primer les escates amb adhesiu injectat localment, sovint amb un empaperament de protecció (Wheeler 2005, citant Nonfarmale 1976). Per a aquest empaperament es fa servir paper japonès de gramatge baix, com el Tengujo Kashmir de 9 g o el Bib Tengujo de 12 g.
En resum
| El que es veu | Operació | El que s'ha fet servir en els casos |
|---|---|---|
| Capa sencera, separada, amb un buit a sota | Tornar a enganxar | B-72 al 20 % en acetona, o adhesiu de tub (~48-55,5 % p/v) |
| Delaminació fina, capa fràgil, però al seu lloc | Consolidar la zona | B-72 al 5 %, diverses aplicacions amb micropipeta |
| Cos porós disgregat sota la capa | Consolidar en massa | Silicat d'etil; B-72 diluït |
| Escata que arrossega cos al revers | Les dues: primer assegurar l'escata | Adhesiu sota l'escata i consolidació del cos |
| Sals presents | Assegurar el que es mou, dessalar, després tractar | Segons els passos anteriors |
Preguntes freqüents
Serveix el silicat d'etil per tornar a enganxar un esmalt que s'aixeca?
Per a una escata amb un buit a sota, no és la seva funció: el seu gel no fa pont en buits de més d'uns 50 µm (Wheeler 2005, citant Wendler 1999). El silicat d'etil consolida cossos porosos i disgregats. Si, a més de l'esmalt solt, el cos de sota es desfà, són dues operacions i es fan per separat.
A quina concentració es fa servir el Paraloid B-72 per enganxar escates d'esmalt?
En els casos publicats, al 20 % en acetona (Nederlands Tegelmuseum, 2012), o com a adhesiu de tub preparat al taller, al voltant del 48 % p/v per a vidre i del 55,5 % p/v per a pisa porosa (Koob 2018). Les concentracions de l'1,5 al 5 % apareixen per consolidar, no per enganxar.
És el mateix la sílice col·loidal que el silicat d'etil?
No. El silicat d'etil és un tetraetoxisilà en dissolvent que forma sílice dins del porus; la sílice col·loidal és una dispersió en aigua de partícules de sílice ja formades. La fitxa tècnica d'una de les comercials declara que penetra menys que el silicat d'etil.
Cal dessalar abans de tornar a enganxar?
Depèn de com sigui de fràgil la peça. Si no aguanta el rentatge, primer es consolida el que es mou i després es dessala (Hamilton 1999). Al Nederlands Tegelmuseum primer es va dessalar i després es va consolidar i enganxar; la rajola que ja s'havia mullat abans de consolidar-ne el vidrat fràgil es va dessalar a part, amb el vidrat cap amunt, per reduir els danys (Laanbroek, Manshanden i Overhoff 2012).
Què no cobreix aquesta guia
- Unions estructurals de fragments trencats, que tenen la seva pròpia tècnica.
- Diagnòstic de l'origen del defecte (defectes de cocció, glaçada, ajust de l'esmalt).
- Consolidació de pedra. Una altra família de problemes.
- Una obra concreta. Res del que s'ha dit no substitueix veure la peça.
Què necessites
- Paraloid B-72, en 1 kg.
- Paper japonès Tengujo per a l'empaperament de protecció: Kashmir 9 g, Bib 12 g i 18 g.
- Essència de petroli inodora MIR per a la prova de dissolvents.
Tot el material és a Adhesius i consolidants i a Ceràmica i vidre.
Si tens un cas concret
Explica'ns quina peça és, quina capa s'aixeca i on ha estat. Et diem què cal mirar abans de comprar res.
Álvaro